El rap als Països Catalans i la llengua catalana

Dísop va marcar un abans i un després en l’ús del català al rap l’any 1999 amb Jo no sóc polac, sóc català, que vindria acompanyat del primer disc de rap editat exclusivament en llengua catalana quatre anys després (Odi en un gest, Crim)

Roger Rubió i Santi Torné, Barcelona. Als anys vuitanta es va popularitzar un gènere musical que ho va canviar tot: el rap. Aquest estil, que estava emmarcat dins de la cultura hip-hop, va sorgir dels barris més pobres de Nova York com una derivació del funk, i la seva aparició va permetre que, per primera vegada, les rimes s’apoderessin de la música urbana. Els carrers es van convertir en temples d’un estil que pretenia traslladar de forma poètica i artística allò que succeïa en un entorn ple de violència i on la lluita contra el sistema era permanent. 

Evolució del rap als Països Catalans

Segons unes declaracions del locutor Jimmy Jiménez a La Directa, el rap va aterrar a Catalunya amb la pel·lícula Beat Street (1984), que va ser un boom entre el jovent. El film donava a conèixer una mena de cultura que no s’havia vist mai; el rap, el break-dance, el grafiti…  El locutor assegura que “un dels esdeveniments més rellevants d’aquells temps era la congregació de joves a Plaça Universitat (Barcelona) per ballar break-dance, escoltar hip-hop i compartir fotografies dels seus grafitis”. 

A partir d’aleshores, als Països Catalans s’hi van començar a coure grups que arribarien a assolir un èxit internacional. A Catalunya van sorgir bandes com 7 Notas 7 Colores (amb el reconegut Mucho Muchacho), BZN, Falsalarma, Arianna Puello o Eat Meat. Al País Valencià, per la seva banda, Hin-Chu Boys, Zona Norte Posse i Nach van consolidar-se a dalt de tot de la música hip-hop, mentre que a les Illes Balears la banda més reconeguda fou La Puta Opepé. Tanmateix, els artistes esmentats cantaven en castellà.

No obstant això, el raper Dísop va confirmar el 1999 que l’idioma no era cap impediment per al rap amb el tema Jo no sóc polac, sóc català, que va ser la primera cançó de rap en llengua catalana en sonar a l’emissora nacional Radio 3. 

Dísop en directe a Radio 3 – Jo no sóc polac

El 2003 es va editar Odi en un gest, de Crim, que va convertir-se en el primer disc de rap íntegrament en català. Així mateix, aquell mateix any la discogràfica Propaganda pel Fet va publicar el recopilatori Advertències i advertiments, on s’incloïen propostes que incorporaven el hip-hop als projectes musicals de La Pupil·la, Pirat’s Sound Sistema, Lama-Nasa, Gato-El-Qiman o Tret de Gràcia.

Un punt d’inflexió el va marcar At Versaris, una banda amb més de mig miler de concerts fets i amb col·laboracions internacionals. És un dels grups de rap del país més consolidats i els pioners en aconseguir difusió i reconeixement amb l’ús de la llengua catalana. “Seria lamentable –també perquè ho faria molt pitjor– que jo rapegés en castellà”, sostenia el cantant del grup Pau Llonch en una entrevista a El Crític l’any 2015. “Un greuge? És una qüestió de normalització. Al principi la gent tampoc no entenia el rap en castellà, ni a Saragossa, ni a Madrid. Crec que en breu la gent començarà a jutjar sobre la base de la qualitat i no pas de la llengua”, va avançar.

At Versaris (Foto: Propaganda pel Fet)

Rodrigo Laviña (At Versaris) explicà a La Directa que els inicis de la banda rapejant en català van suposar “un viatge molt enriquidor i d’aprenentatge constant. Teníem la sensació de trepitjar neu verge, malgrat que no fèiem res que no s’hagués fet anys enrere –una base, un parell de raps i avall–, però vam guanyar-nos el respecte de l’escena hip-hop”. El raper reconeix que va costar que s’acceptés la seva proposta d’anar més enllà de la seva particularitat lingüística, però quan els preguntaven per què ho feien en català “només podíem respondre que no era una qüestió central; tan sols és la llengua que parlem”.

Laviña, a més, sentencià que fer rap en català ja no és una extravagància: “Ara hi ha gent fent rap, de qualsevol tendència, en català i amb absoluta normalitat. Dels recentment desapareguts Homes Llúdriga a Lil Dami, de Valtònyc a JazzWoman, de la Clika Pika a Xavier Mata, de Pawn Gang a Poor Tràmit, de Senyor Oca a Lil Russia, o de Nu Drama a Pinan. Això és la consolidació i la normalització de l’ús d’aquesta llengua per rapejar”.

La màxima expressió del rap en català és el disc Rap de la Terra (2018). Aquest és una recopilació de vint-i-un grups diferents en què es rapeja únicament en català. Com va destacar Senyor Oca, el disc és “una aposta per un missatge contundent de crítica social i de cultiu del món intern”.

Recopilatori complet de Rap de la Terra Vol. 1 (2018)

Les visites digitals del rap en català 

La digitalització de la música als inicis del segle XXI no era la mateixa que avui dia. Un mètode per donar els grups a conèixer era gravar una maqueta, fer-ne 500 còpies i repartir-les en mà als concerts. Ara per ara, el grup valencià Zoo compta amb més de 270.000 oients mensuals a Spotify; els catalans Homes Llúdriga en gaudeixen de més de 50.000, i el barceloní Senyor Oca en disposa de més dé 15.000, dades que sustenten que el rap en català sona fort en molts auriculars. 

Baya Baye, la nova promesa del rap en català més old school

Quan semblava que el rap en català seguia una línia més homogènia, amb una varietat de discursos i actituds fonamentades en unes bases similars, va aparèixer el jove montgatí Víctor Ballesteros (1998), conegut com a Baya Baye, per irrompre a contracorrent dins el rap del país. Ni trap, ni urban, ni melodies complaents; Baya Baye s’autodefineix com “el papa del rap en català macarra”. Les seves lletres són punyents, provinents d’una Catalunya gamberra i d’una generació farta, però que sap allò que no li convé. El raper rebutja el discurs d’una bona part de l’escena hip-hop que justifica la delinqüència i les drogues per ser, com és conegut en castellà, de calle. 

“La calle es una mierda, no nos engañemos”

(Dinero y Veneno, Baya Baye)

La convivència entre el català i el castellà en el rap local

Vint-i-dos anys després del Jo no sóc polac, sóc català, el rap en català està més present que mai. El tema de Dísop va demostrar que la llengua no és una barrera sinó una altra opció d’igual validesa. Des d’aleshores, grups com At Versaris han consolidat el rap en la llengua del país a dalt de tot, fet que ha causat que les cançons en català hagin anat només a l’alça. Tanmateix, dins de la zona lingüística dels Països Catalans se segueix creant més rap en castellà. Los Chikos del Maíz, Lágrimas de Sangre, Día Sexto (ara integrant de Sons of Aguirre) o Ciniko són alguns dels artistes més escoltats dins del panorama espanyol, les lletres dels quals contenen molt poques parts en català. Val a dir, però, que el fet que aquests grups componguin en castellà no és per tal d’arribar a un públic més gran, sinó perquè és la llengua amb la qual se senten més còmodes a l’hora de compondre i cantar en ser la seva llengua materna o aquella que més usen.

Un exemple d’un artista que canta en valencià però que a casa parla en castellà és el de Toni Sánchez (Zoo), conegut com a Panxo. El de Gandia, que venia d’un grup de rap en castellà (Sophy Zoo), ara reivindica l’ús del valencià a les lletres. “Al País Valencià queda molt per fer per normalitzar la llengua”. Tal com subratlla l’artista a El Nacional, “cantar en valencià no hauria de ser un acte de combat, però ho és degut a la situació sociopolítica que viu el País Valencià des de fa dècades”, lloc on el valencià és considerat “una llengua de segona”. És per això que la banda s’expressa en la llengua autòctona, sent conscients que amb el castellà tindrien més reproduccions a les plataformes musicals. “Qui digui que cantar en valencià t’obre portes està malament del cap”, lamenta el raper en una entrevista a Público. A la cançó Dilo en castellano el grup critica aquells que volen silenciar la llengua catalana de la música .

Zoo – Dilo en castellano ft. Def con Dos & Plan-B: “Dilo en castellano, suena más verdad. Hábleme en cristiano, muerte a la pluralidad”

Un cas que va començar sent el contrari de Panxo és el de Baya Baye. El de Montgat reconeix a Dirty Steet Players que va començar cantant en castellà per les seves referències musicals i perquè el rap en català mai no li havia agradat. “Fins que un dia vaig dir-me: hòstia, però si jo parlo català a casa. Per què no fer-ho en català? Segur que em sortirà igual de dur”. Ara per ara, l’artista combina les dues llengües a les seves cançons.

Baya Baye – Macarrisme català: “Esto no es para pijos ni nazis ni perroflautas, esto es para gamberros, lo millor de cada casa”

No és estrany veure cançons on es combinen les dues llengües en molts dels artistes dels Països Catalans. Santa Salut ho practica en moltíssimes de les seves cançons; Riot Propaganda (el grup que fusionà Los Chikos del Maiz i Habeas Corpus) ho fa a Hasta la victoria siempre, i Ciniko a HipHop, entre molts altres exemples. 

“Cada día me levanto con el mismo refrán: totes les coses bones sempre venen lluitant”

(HipHop, Ciniko)

Un exemple encara més clar és el d’Ars Moris. La banda creada a la província de Lleida té cançons en què el català i el castellà tenen gairebé el mateix pes, com Marxem / Nos vamos, que ja combina les dues llengües al títol. El seu videoclip, a més, subtitula la lletra traduint-ho a l’altra llengua.

Ars Moris – Marxem / Nos vamos

Així mateix, trobem temes en què el català és la llengua de la tornada, però que la majoria de la lletra és en castellà. Els mateixos Ars Moris ho practiquen a Más fuego. Per la seva banda, Baya Baye ho ha executat amb expressions catalanes concretes, com fa a Cagundeu o Malparits.

“Los putos Mossos de mierda: malparits”

(Malparits, Baya Baye)

Una altra manera en què podem trobar la convivència entre les dues llengües a les cançons de rap és a través de les col·laboracions entre diferents grups de la zona que s’expressen en els dos idiomes. Per exemple, la cançó Imperfeccions de Zoo té tres veus cantants; la d’en Panxo, la d’en Rodrigo Laviña (At Versaris) i la d’en Toni Mejías (Los Chikos del Maíz). Els dos primers s’expressen en català, amb les variants dialectals de València i de Sabadell, mentre que el tercer rapeja la seva part en castellà. Aquest fenomen és molt comú. Día Sexto i Valtònyc fan el mateix a El fascismo se cura muriendo, on trobem el mallorquí, el castellà i alguna expressió en valencià. Aspencat i El Nega (de Los Chikos del Maíz) col·laboren en la cançó de Serem un cicló, en què els primers canten en valencià i el segon barreja les dues llengües.

Día Sexto & Valtònyc – El fascismo se cura muriendo

Un tema que exemplifica molt bé la naturalitat en què poden conviure diverses llengües és Los Borbones son unos ladrones, cançó que es va llançar per donar suport als rapers condemnats per injúries a la corona de La Insurgencia, Valtònyc i Pablo Hasél. Hi participen artistes de tot l’Estat espanyol, però les cites de les cançons de Valtònyc i Hasél permeten que el català tingui presència en la cançó, que també té un pes important en la tornada. 

“Llibertat d’expressió, prenent posicions, que ressoni a les presons, ni jutges ni fiscals ni borbons”

(Los borbones son unos ladrones, Elphomega | Machete en Boca | Frank T | Homes i Dones Llúdriga | JazzWoman | La Raíz | Ira | Los Chikos del Maíz | Tribade | Def Con Dos | Noult | ZOO | Rapsusklei | Sara Hebe)

La discografia de Pablo Hasél, per exemple, és gairebé completament en castellà. Tanmateix, té cançons que són exclusivament en la llengua catalana, com Enemics del poble, Referèndum o feixisme, República Catalana o Boira a les mirades, en la qual respon a tota aquella gent que el critica per no utilitzar més el català: “Algú diu que soc espanyolista per rapejar en castellà, però faig més mal a l’estat que cervells tancats”. Aquí Hasél fonamenta el seu ús del castellà pel seu propòsit pel qual fa música: per atacar l’estat i fomentar la mobilització als carrers. 

Pablo Hasél – Boira a les mirades

La presència del català al rap, a l’alça

Dues dècades després del Jo no sóc polac, sóc català s’ha demostrat que el rap en català pot arribar a un públic molt ampli, que va més enllà de les fronteres dels Països Catalans. El rap en la llengua de Ramon Llull gaudeix de moltes propostes musicals diferents, que van des de Zoo fins a Pupil·les passant per Poor Tràmit i Valtònyc. La llengua cada vegada està més present, amb grups que la volen reivindicar o, simplement, perquè és la seva llengua, atès que cada vegada menys rapers catalanoparlants passen al castellà per aparentar ser més “de barri”. Al capdavall, l’idioma en la música és un altre reflex de la societat. Si s’escolta al carrer, també s’escolta als auriculars. 

Piulada de Pau Llonch (At Versaris) responent a Bittah (Tribade) sobre l’ús del català

Tracklist: el rap dels Països Catalans

  • Zoo: Corbelles
“Destinats a no tindre dret a guanyar mai
han eixit rebotaets i el nord comença a tremolar“
  • Riot Propaganda: Hasta la victoria siempre
“Que el vostre poder i diners no és etern.
Quan tot acabe, barallarem a l´infern“
  • Ciniko: HipHop
“El hiphop no es vender la droga, es salir de ella.
Hiphop son las revueltas de París y de Marsella”
  • Santa salut: Bala perdida
“A mí misma no me fallaré, paraules efervescents.
Vénen a bolcar-nos deu mil vents“
  • Homes Llúdriga: KM. 0
“No esperis cap vacuna, cap cura,
l’únic premi serà pel primer que premi el botó de censura“
  • Elane: Vicis d’extraradi
“Som de ponent, la terra oblidada.
Som el sospir de la nostra yaya“
  • Lágrimas de Sangre: Rojos y separatistas
“Catalunya, insurgente colonia.
Agonía de un estado que nos pisa con toda la parsimonia“
  • Poor Tràmit: Poda
“Em diuen: «nano estàs pujant el rap en català».
Deu ser per això que no em volen trucar“
  • At Versaris: Una vida de luxe
“Ben More em va dir: – Crema el quadern.
– Bona idea, total és un infern“
  • Día Sexto: No tengo miedo
“Charlo en euskera con un compi de Navarra,
nos llaman etarras: Borroka da bide bakarra“
  • Baya Baye: La mare kem va parí
“Visc a l’hort plantant tomàquets, de moment m’ho prenc amb calma,
parlant català garrulo, vestint de Lacoste i xandall“
  • Valtònyc: EPD
“Depresivos de copia y pega, me la chupan.
Nací con mis padres en la cárcel mientras ardía mi cuna“
  • Pablo Hasél: Ni Felipe VI
“Como piedras contra Vox sonará este rap.
Jódete, pide mi libertad hasta Joan Manel Serrat“
  • Aspencat: Música naix de la ràbia 
“Jo vull fer la barricada amb l’Ovidi i Víctor Jara
i trencar l’apatia creixent amb guitarres al vent de matinada“
  • Pupil·les: Colps de puny
“Anava a treballar,
no ha pogut evitar canviar-se de vorera i enfadar-se per creuar“
  • Los Chikos del Maíz: No pasarán
“Prensa progre que criminaliza a Arran,
luego normalizan nazis del Hogar Social“
  • Jazzwoman: Nano
“M’estime la llengua no volen parlar,
la gent ja s’oblida, no volen cantar“
  • Ars Moris: Rap de combate
“Artistas en la cárcel; no les callarán.
Suena como negros pateando el Ku Klux Klan.
Como latinos protetando contra Trump.
Como republicanos gritando: ¡no pasarán!“
  • Atupa: Llengua
“Sumar coneixements per parlar bé i perfeccionar
el nexe que ens uneix veure com creix al teu costat
la quantitat de gent que decideix alçar les mans
i junts i juntes comprometre’ns per el valencià“
  • Tribade: La Purga
“Me llamo Diana, madre y no nací aprendida.
Vengo a confesarme de mis errores en vida.
Que la potestad del feminismo sea testigo;
yo te creo hermana, yo también he agredido“
  • Nega: Mi novia es de derechas
“Los novios de sus amigas, de las pesas, devotos,
yo no soy de gimnasio pero sé leer que no es poco“
  • P.A.W.N. Gang: Cac Blac
“Deixa’l nai a collir el seu hort, deixa’l anar i actua tort.
Ficat amb la clica, no hi ha policia perquè això es Barsiria i ets home mort“
  • Lildami & Sr. Chen: Pau Gasol
“Ni per tenir joies, en fi, ja no em queda res,
perquè estic perdent de 4 i màxim tiro de 3“
  • Senyor Oca: Bona amiga
“Sembla que avanci però mai arribo a tocar el menhir,
potser m’encanto massa amb les pedretes del camí.
He d’acceptar que pot passar quan ho he escollit,
si el trencaclosques de l’autoestima esdevé en mil bossins“
  • La Gossa Sorda: Senyor pirotècnic
“Qui t’ha parit que t’entenga
Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Països Catalans, problema, per als estomacs agraïts del sistema“

El divorci entre JxCat i ERC, també a Cervera

JxCervera va prendre l’alcaldia als republicans, que la recuperarien amb una moció de censura

Les discrepàncies entre els socis de govern de la Generalitat també són presents en l’àmbit municipal

Roger Rubió, Sant Ramon. El diumenge 6 de desembre ens vam aixecar amb la notícia que Carles Puigdemont havia publicat un article a La Vanguardia. La notícia no era que l’expresident començaria a col·laborar al diari del Grup Godó com a articulista, sinó el contingut mateix de l’article. El títol era el següent: «Els acords amb l’estat i el pactisme màgic». Només amb això, ja ens podíem fer una idea de per on anirien els trets de l’escrit.

Tal com s’esperava, el text critica l’estratègia d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de pactar amb el govern central de l’Estat espanyol, ara format pel Partido Socialista Obrero Español (PSOE) i Unidas Podemos. Segons Puigdemont, pactar amb el govern espanyol, siguin quins siguin els partits, és inútil perquè «a l’altra banda sempre ens ha esperat el mateix interlocutor». Cal destacar que l’article de l’expresident no menciona cap vegada que el PSOE va formar part de l’anomenat bloc del 155, ja que aleshores posaria al mateix sac a Junts i Esquerra, perquè ambdós han pactat en alguna ocasió amb els socialistes en perjudici de l’altra formació.

El text va crear molt rebombori entre els militants de cada partit, però la cosa no va quedar allí, ja que el president empresonat d’ERC, Oriol Junqueras, va respondre una setmana després mitjançant una carta publicada, també, a La Vanguardia, que devia tenir una setmana ben convulsa a les xarxes socials. Junqueras va justificar l’actuació política d’Esquerra al Congrés dels Diputats, cosa que va provocar que els trolls de Twitter de cada formació es diguessin de tot menys socis.

Aquesta trifulca entre les dues cares més visibles del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, així com les baralles entre els dos partits del govern de la Generalitat de Catalunya, no són res nou. De fet, aquest intercanvi d’idees a través del diari del III comte de Godó es queda en una bajanada si el comparem amb altres fets que involucren ambdós partits.

Si res va marcar un punt d’inflexió entre les relacions entre Junts per Catalunya (JxCat) i ERC va ser el pacte que va consumar el partit de Puigdemont amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) a la Diputació de Barcelona el juliol de 2019. L’espai postconvergent va preferir que la socialista Núria Marín sortís elegida presidenta de l’ens supramunicipal abans que cap dirigent republicà. Les hores abans de la investidura, les dues formacions independentistes es van reunir per trobar un acord d’última hora, però no hi va haver manera que l’independentisme governés la institució.

Marín va aconseguir 23 vots; els setze del seu grup i els set de JxCat. ERC també disposava de setze vots. Per tant, l’espai postconvergent era decisiu per a triar el color de la Diputació, que al final va ser vermella. Els republicans no van poder entendre la decisió i van criticar durament l’acord.

Tanmateix, part de la tensió que va causar aquest pacte ja havia començat prèviament amb la constitució dels ajuntaments. Recordem que el 26 de maig de 2019 es van celebrar eleccions municipals arreu de Catalunya. Els pactes postelectorals van obrir fortes discrepàncies entre JxCat i ERC. Per bé que van formar govern conjuntament en 48 municipis, els republicans van prendre 27 alcaldies als de Puigdemont —un terç de les quals pactant amb el PSC—, mentre que JxCat va fer el mateix en set consistoris. En total, les dues formacions es van robar 34 alcaldies en municipis on una de les dues forces havia guanyat els comicis.

Una de les localitats on l’espai postconvergent va impedir l’alcaldia d’ERC va ser a Cervera. De fet, la capital de la Segarra s’ha convertit en un mirall de les picabaralles entre els socis de govern de la Generalitat. 

En aquesta localitat els convergents i els republicans mai no s’han entès. En les dues últimes eleccions municipals, el 2011 i el 2015, es va investir al candidat de Convergència i Unió (CiU), Ramon Royes, amb el suport de la formació local Solucions i Futur (SiF), però CiU no va comptar mai amb els vots d’ERC.

Des del 26-M a Cervera hem vist, entre altres coses, un pacte de JxCat amb el PSC per a contenir l’alcaldia i una moció de censura presentada per Esquerra. 

La nit dels comicis el grup Esquerra Republicana de Catalunya-Moviment d’Esquerres de Cervera-Acord Municipal (ERC-MES-AM) va sortir guanyador de les eleccions a la capital de la Segarra. La força encapçalada per Joan Santacana va aconseguir més del 30% dels vots i quatre regidors dels tretze de què disposa el consistori. El segon candidat en treure més vots va ser Ramon Augé, de Junts per Cervera (JxCervera), amb un regidor menys que els republicans. Els sis seients restants van quedar repartits en parts iguals per la CUP-AMUNT, el PSC-CP i SiF.

Els resultats electorals del 26-M al municipi de Cervera (Font: Nació Digital).

Durant la campanya electoral, la cap de llista de la CUP-AMUNT, Mireia Brandon, havia manifestat el seu desig de formar govern amb els republicans. Malgrat això, les esperances van disminuir considerablement quan van descobrir que entre les dues formacions no arribaven a la majoria absoluta.

La combinació per a constituir el consistori semblava òbvia. Havia de ser aquella que havia format govern a la Generalitat de Catalunya el 2018 o, fins i tot, aquella que va permetre la investidura de Carles Puigdemont el 2016, que també aplegava els vots dels anticapitalistes. A més, si ERC-MES-AM volia evitar l’espai postconvergent podia buscar un pacte amb la CUP-AMUNT i SiF, que sumaria vuit dels tretze regidors de la Paeria. No obstant aquesta última opció, Joan Santacana va buscar des del principi un acord que reunís als d’Augé. 

Els republicans desitjaven formar un govern amb totes les forces independentistes. És per això que van negociar tant amb Augé com amb Brandon, però després de les primeres negociacions la formació anticapitalista va deixar clar que no pactaria amb JxCervera. Aquesta negativa que impedia la coalició de nou regidors va deixar als republicans amb l’alternativa de pactar únicament amb l’espai postconvergent, ja que havien descartat qualsevol negociació amb el PSC-CP.

Així doncs, les negociacions amb JxCervera van seguir. Malgrat això, les reunions no van començar gens bé perquè Augé insistia a repartir-se el càrrec de paer en cap amb Santacana durant dos anys cadascun. Aquest fet, juntament amb altres exigències, no van agradar gens a ERC-MES-AM, que havia sortit com a clara vencedora de les eleccions amb més de deu punts de diferència respecte a JxCervera. Com apunta la regidora de Joventut i Esports, Urbanisme i Medi ambient de la Paeria de Cervera, Meritxell Ramon, «repartir-se l’alcaldia no representava els desitjos de la població».

La confiança entre els dos grups es va anar escurçant cada vegada més i la possibilitat d’arribar a un acord per a formar un govern independentista s’allunyava dia rere dia. D’aquesta manera, els republicans van arribar al ple d’investidura del 15 de juny de 2019 sense cap possibilitat d’èxit, i ja van intuir el pacte d’Augé amb els socialistes, fet que els va portar a vestir una samarreta amb el missatge «STOP 155». Aquesta acció, tal com assegura Ramon, es va dur a terme «per a visibilitzar l’entesa d’un partit declarat independentista amb un dels partits que va oprimir Catalunya després de l’1 d’octubre».

L’acord JxCervera-PSC es va confirmar després del recompte de la votació secreta. Ramon Augé va aconseguir set vots, reunint els del PSC-CP i SiF, mentre que Joan Santacana en va pescar sis, amb l’únic suport de la CUP.

Aquest fet va desencadenar el rebuig absolut dels dos partits que quedaven a l’oposició. Augé, però, va mostrar la seva esperança que ERC-MES-AM i JxCervera poguessin arribar a acords al llarg de la legislatura i va justificar la coalició amb els socialistes diferenciant la política nacional de la municipal. Per la seva banda, el líder del PSC-CP, Raimon Fusté, va recordar als republicans que seria el seu mateix partit qui facilitaria la investidura de Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats, encara que aquest fet no s’acabaria produint fins al 7 de gener d’aquest 2020. Tanmateix, el candidat republicà va carregar contra Augé afirmant que el pacte amb els socialistes ja estava tancat «dos dies després de les eleccions», encara que el líder de SiF, Joan Prat, va declarar que el pacte s’havia assolit in extremis durant el vespre anterior. Segons la regidora de Joventut i Esports, «el més segur és que va haver-hi pressions de dalt per tal que Esquerra no aconseguís l’alcaldia de la capital de la Segarra».

Entre el públic del ple es va poder veure a un grup de persones que duien la mateixa samarreta que els regidors d’ERC-MES-AM. Entre aquestes s’hi trobaven militants de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya i simpatitzants de la CUP. Aquest mateix grup de persones va traslladar la protesta a fora de la Paeria, on van desplegar una pancarta amb el missatge «Junts pel 155», en referència al nom de la formació Junts per Cervera. Així mateix, la Plaça Major de Cervera es va omplir de càntics a favor de la independència de Catalunya i de la llibertat dels presos independentistes per a atacar a Augé, els ideals independentistes del qual van quedar qüestionats per alguns veïns des d’aleshores. El ple va finalitzar amb la fotografia de la nova composició del consistori, on s’observen els regidors d’ERC-MES-AM amb la samarreta que es va viralitzar arreu de tot el territori català.

Els regidors d’ERC, al darrere, amb les samarretes de «STOP 155» (Font: Comarques de Ponent).

Aquest episodi va representar l’inici de la divisió entre les dues forces cerverines. 

Quan el nou govern va engegar motors, ERC-MES-AM es va anar apropant cada vegada més a Mireia Brandon. 

Al cap d’onze mesos, la desconfiança entre cada bàndol del consistori es va desplaçar també a dins del govern, i SiF en va sortir.

Així doncs, quan faltaven tres dies per al primer aniversari de la legislatura d’Augé, amb Santacana i Brandon més units que mai i SiF decebut amb la gestió del paer, ERC-MES-AM va presentar una moció de censura per a tombar el govern. La moció va tirar endavant gràcies als vots dels mateixos republicans, la CUP-AMUNT i SiF, sumant un total de vuit regidors dels set necessaris. 

Santacana, a l’esquerra, rebent la vara d’alcalde d’Augé (Font: Nació Digital).

D’aquesta manera, es va acabar de signar el divorci entre les dues formacions independentistes. 

Tal com assenyala Meritxell Ramon, ara «serà molt difícil veure un pacte entre Esquerra i Junts a la ciutat de Cervera». Segons Ramon, la relació entre els dos partits va ser d’una «tensió extrema» durant el mandat d’Augé i, a més, la comunicació entre els grups va ser «encara més costosa» després de la moció de censura, però «ara cada vegada és més cordial, encara que per les xarxes socials se’ls nota dolguts i ens intenten deixar sempre en evidència». 

No obstant això, el grup municipal de Ramon es troba molt còmode en la coalició amb la CUP, ja que «la nostra manera de pensar i de fer les coses té més similitud amb elles». Així doncs, sembla que la legislatura s’exhaurirà amb JxCervera a l’oposició i les altres dues forces independentistes, que van quedar fora del govern en un primer moment, sostenint el poder.

El dia d’avui, ERC-MES-AM es veu capacitada per culminar un bon projecte municipal durant els pròxims tres anys. De fet, una de les crítiques que llança el grup al mandat d’Augé és que «no valoraven suficient l’opinió de la gent», sinó que «tiraven sempre pel dret», mentre que els de Santacana subratllen que ells intenten «tenir aquesta proximitat» perquè «és l’eina fonamental per tal que un ajuntament vagi bé».

Ara bé, tot i l’estratègia de JxCervera que tant s’ha criticat des d’Esquerra, la regidora cerverina també és crítica amb els pactes que ha signat el seu partit amb el PSC arreu de Catalunya: «Sempre hi ha hagut rivalitat entre els dos partits i moltes ànsies de poder». A més, Ramon es preocupa per les conseqüències que pot tenir la ciutadania de Catalunya arran de les divergències entre les dues formacions: «És trist, però la política s’està transformant en un joc d’infants, i ho acabarem pagant el poble».

A tall de conclusió, Cervera és un cas més que mostra les fortes discrepàncies entre els dos actuals socis de govern. El pacte de JxCervera amb el PSC-CP i la moció de censura d’ERC-MES-AM se sumen a l’abandonament d’ERC durant la taula de negociació de les mesures anti-Covid per les suposades filtracions de JxCat; a la no publicació de les resolucions aprovades pel Parlament contra la monarquia que JxCat va demanar i que ERC va restar-li importància; al no d’Esquerra a la investidura telemàtica de Puigdemont; a les crítiques de Laura Borràs a Gabriel Rufián per la negociació amb l’Estat —encara que que després JxCat vulgui seure a la mesa de diàleg—, i un llarg etcètera.

Aquest reportatge es publica el mateix dia que el PSC ha defensat al Parlament de Catalunya el no a l’amnistia dels dirigents independentistes perquè consideren que «poden demanar el perdó, però no l’oblit». Amb un PSC que va a l’alça a les enquestes de les eleccions autonòmiques de Catalunya, veurem si JxCat i ERC són capaços de resoldre les seves diferències per tal de tornar a començar el projecte que ells mateixos van començar o si les ànsies per l’hegemonia del tron independentista es mantenen. 

De moment, tant els dirigents republicans com els de Junts han descartat qualsevol mena de coalició amb els socialistes a la Generalitat. Tot i això, cal tenir prudència. Si la política ens ha ensenyat alguna cosa és a no fer prediccions.

El motivo que impulsó a los republicanos a presentar la moción de censura fue la debilidad del gobierno

«Lo más seguro es que el acuerdo JxCervera-PSC se firmara el primer día después de las elecciones»

La concejala de la Paeria de Cervera, Meritxell Ramon, asegura que a Augé solo le interesaba la alcaldía

P: Su grupo ganó las elecciones del 26-M, pero para llegar a la mayoría absoluta necesitaba al menos tres concejales más. Junts per Cervera podría haber pactado con vosotros y asegurar un gobierno independentista, pero prefirió pactar con el PSC-CP y SiF. ¿Como fueron las negociaciones para que les dijeran que no?

R: Cuando salieron los resultados de las elecciones municipales, lo primero que hicimos como ERC-MES-AM fue ir a buscar a los partidos independentistas que habían sacado representación, como la CUP-AMUNT y JxCervera. Ahora mismo no recuerdo con qué grupo nos reunimos primero, pero nuestra idea era que el equipo de gobierno se formara con los nueve regidores que teníamos entre las tres fuerzas. Entonces, después de las primeras reuniones con la CUP-AMUNT vimos que ellas no pactarían con JxCervera. Esto nos rompió un poco los esquemas porque hizo imposible la idea que teníamos, pero seguimos las negociaciones con Ramon Augé. Lo que pasó es que pedían repartirse la alcaldía entre nuestro candidato, Joan Santacana, y el suyo, Augé. Nos dijeron que los dos primeros años de legislatura serían para nosotros y los dos últimos para ellos. Aparte de que no lo entendimos, no nos gustó nada el gesto. Nosotros habíamos ganado por mucho las elecciones.

P: Aun así, ¿se esperaban que pudieran acabar pactando con el PSC-CP para aferrarse a la alcaldía?

R: Des del primer momento se mantuvieron muy distantes con nosotros, así que intuíamos que algo pasaba.

P: Según el líder de SiF, Joan Prat, el pacto entre JxCervera, el PSC-CP y su partido se consumió la noche anterior del día de la investidura. ¿Cuándo creen vosotros que se llegó al acuerdo?

R: No te lo puedo decir con seguridad porque no estaba allí, así que lo que diga solo son suposiciones, pero lo más seguro es que el acuerdo JxCervera-PSC se firmara el primer día después de las elecciones.

P: ¿En qué se basa para suponer esto?

R: Solo voy a decir que los miembros de JxCervera, durante las negociaciones con nosotros, estaban muy tranquilos, como si ya hubiesen ganado. Intentaron robarnos dos años de alcaldía para hacernos creer que nos hacían un favor. Les dijimos que no. Luego nos robaron cuatro. Yo creo que estaba todo planeado, pero al final les ha salido muy mal el plan.

P: ¿Por qué creen que prefirieron pactar con el PSC-CP antes que con ERC-MES-AM?

R: Por la simple razón de venir de Esquerra Republicana de Catalunya. Como bien sabes, los partidos a nivel nacional no se pueden ni ver. Prefirieron tener la alcaldía ellos antes que la tuviera Esquerra, fuese cual fuese el coste, como pactar con el PSC. Pasó en Cervera y otros sitios.

P: El día de la investidura de Augé se vistieron con una camiseta que llevaba el mensaje de: «STOP 155». ¿Por qué?

R: No solo para visibilizarlo por todo el país, sino también para recordar a JxCat el pasado del PSC.

P: En otros sitios ERC también le ha robado la alcaldía a JxCat pactando con el PSC.

R: Soy consciente, y no lo defiendo. Yo solo soy una concejala de Cervera.

P: Este junio presentaron una moción de censura contra el gobierno y salió adelante con los votos de la CUP y de SiF, que antes estaba con Augé. ¿Qué motivos os empujaron a presentarla?

R: Fue, sobre todo, por la salida de SiF del tripartito. El gobierno de la Paeria se quedaba en minoría, con solo cinco regidores, y estaba débil. Ellos tenían cinco, y nosotros sumábamos seis con la CUP-AMUNT, así que estábamos convencidos de que saldría adelante. Tenemos sentido de la responsabilidad, y Cervera necesita un gobierno fuerte con expectativas de futuro para garantizar que la población y la ciudad estén bien. Por lo tanto, impulsamos la moción sin dudarlo ni un momento. Aparte, las negociaciones con SiF fueron muy bien, así que también votaron a favor.

P: ¿Por qué cree que SiF primero apoyó a Augé y luego cambió de opinión?

R: Tuvieron diferencias dentro del gobierno. Diferentes maneras de trabajar y, muy probablemente, también de pensar.

P: El gobierno actual no es independentista al cien por cien como ustedes deseaban. ¿Se sienten cómodos con SiF?

R: Sí. Es un partido local que no se posiciona en temas nacionales, y en el ámbito de Cervera nos entendemos. Además, puede que no sea independentista, pero no pertenece al bloque del 155 como el PSC. No tienen nada que ver.

P: ¿Y con la CUP trabajan bien? 

R: Sí. Aunque no seamos tan radicales como ellas, por decirlo de algún modo, nos gustan sus formas de trabajar.

P: ¿Como valoran el mandato de Augé?

R: Hay que tener en cuenta que ser el paer en cap no es una tarea fácil, pero hay muchas cosas que nosotros habríamos hecho diferente, como la gestión de los actos del Aquelarre de 2020, aunque finalmente no se pudieran celebrar.

P: ¿Qué os diferencia?

R: Escuchamos a las vecinas. Ellos no contemplaban la opinión de la gente.

P: ¿Qué relación tienen ahora con la oposición?

R: Por suerte, va mejorando.

P: ¿Ve posible llegar a acuerdos con JxCervera?

R: La confianza se vio muy afectada desde que pactaron con los socialistas.

La concejala de la Paeria de Cervera, en un cartel electoral de ERC-MES-AM (Fuente: Esquerra Republicana de Catalunya).

No soc racista, però…

«Everything before the word “but” is horseshit»

Ned Stark

Com deia el molt honorable Ned Stark a Joc de Trons, «res que es digui abans de la paraula “però” compta realment». I qui soc jo per dubtar d’en Ned, un home que sempre deia la veritat i que va ser decapitat per ella?

Després de colar aquest spoiler de la millor sèrie de televisió que s’ha fet mai, m’explico. El 19 de juny, després d’una votació al Parlament Europeu, la Unió Europea va declarar el #BlackLivesMatter. Quan ho vaig llegir, em vaig emprenyar molt, no només perquè 104 eurodiputats van votar-hi en contra —que ja té pebrots—, sinó perquè van sumar-se oportunament al moviment que va començar arran de l’assassinat de George Floyd però després, si arriben refugiats en pasteres, sembla que #BlackLivesNoMatterTant.

No només la UE va sumar-se al moviment antiracista. Va haver-hi un dia que passejant per l’Instagram només veia fotos amb el fons negre i el corresponent hashtag, i vaig pensar: si la societat és tan antiracista, per què no se solidaritza amb els casos racistes que vivim a Catalunya o a l’Estat espanyol, que ens toquen de molt més a prop? Suposo que perquè reconèixer que aquesta xenofòbia estructural també la pateixen ciutadans del nostre país deu ser més complicat, però la realitat és que aquí també tenim els nostres casos de racisme policial.

Durant el mes de gener de l’any passat, a la comarca del Bages, en Wubi va patir violència policial per motius racistes. Aquest episodi va sortir a la llum aquest mes de juny quan es va fer públic un àudio que el noi havia pogut enregistrar amb el seu telèfon mòbil, en el qual s’escolten els insults, les amenaces i les agressions que el jove va patir. «Negro de mierda, hijo de la gran puta». Un agent fins i tot reconeix que l’havia disparat: «He fallado, ¿eh? Si no, te reviento». Quan comencen els cops, el jove els suplica que parin: «Por favor, dejadme en paz, que soy humano». «Tú eres un mono» és la resposta que obté.

Després de la publicació de l’àudio, el conseller d’Interior, Miquel Buch, va anunciar que canviarien els agents de destinació. Si aquest afer no hagués sortit mai a la llum, què hagués passat? Doncs que els agents seguirien treballant. Com ara, vage. 

Un altre cas al mateix Estat espanyol és el de l’Iliass Tahiri. El jove va ser reduït per sis guàrdies de seguretat del centre Tierras de Oria d’Almeria. Un dels guàrdies va col·locar una cama a la part superior de l’esquena del marroquí, molt a prop del seu coll, durant gairebé 13 minuts. Finalment, els guàrdies van veure que no tenia pols i van intentar reanimar-lo, però ja era massa tard. Salvant totes les distàncies, es tracta del George Floyd espanyol, ja que la tècnica dels assassins és molt similar, les víctimes no oposen resistència i la situació acaba de la pitjor manera. Doncs va passar aquí mateix, entre les nostres fronteres.

https://twitter.com/jonathanmartinz/status/1270442535920578560

Molts catalans pensem que a Catalunya hi ha molt pocs casos racistes, que gairebé no passen mai. El problema és que no interpretem correctament la paraula racisme. Dies després de l’assassinat de George Floyd, el 3/24 va muntar un vídeo de 3 minutets en el qual els protagonistes expliquen quines circumstàncies han d’afrontar durant el seu dia a dia: «Quan entrem en un super ens vigilen»; «Simplement pel teu color de pell t’identifiquen com a sospitosa»; «El racisme va des de qui et diu “moro de mierda” fins al que no et vol parlar en català»; «Aquest racisme silenciós consisteix en mirades, persones que t’esquiven, persones que et jutgen ocularment»; «No és el mateix si el teu nom és Mohammed a l’hora de llogar un pis o trobar una feina».

La gran majoria de nosaltres, i jo el primer, alguna vegada ens hi hem dirigit en castellà presuposant que no parlaven català, o hem dut a terme algun dels altres comportaments que esmenten. Com ens diu l’Aladdin, sempre parlem d’ells i mai els deixem parlar. I té tota la raó; cal escoltar-los, fer autocrítica i canviar aquests comportaments que, per molt que ens costi acceptar-ho, també són racistes.

No soc racista, però si venen aquí a treballar de temporers els toca les condicions laborals que tenen. No soc racista, però si no estàs en situació regular no pots accedir a l’Ingrés Mínim Vital. No soc racista, però si vols acollir refugiats, posa’ls a casa teva. No soc racista, però la Llei d’Estrangeria és justa i necessària. No soc racista, però aquells qui estan retinguts en un CIE és perquè s’ho han guanyat. No soc racista, però primer els d’aquí. Fes-te un favor i estalvia’t la primera part de la frase.

Foto: Massimo Sestini

El racisme surt molt barat en aquest país —i en aquest món. És urgent incorporar la visió de raça a l’educació perquè les pròximes generacions creixin més conscienciades davant de situacions com aquestes. Desgraciadament, actualment hi ha una indiferència generalitzada i normalitzada que acaba legitimitant absolutes barbaritats.

Així que ja ho sabeu, si mai teniu la (mala) sort de tenir una cita amb mi, heu de saber que si pronuncieu les quatre paraules del títol perdreu molts punts. Però no patiu, si mai teniu una cita amb mi, seré jo qui comenci a perdre punts des del primer moment.

«I have a dream that my four little children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin, but by the content of their character»

Martin Luther King, Jr

Jo vull ser rei

Si és cert que som igual davant la llei,
per què collons jo mai podré ser rei?

Sovint sentim que tots som igual davant la llei, però està clar que una família juga amb un avantatge esgarrifós a l’Estat espanyol. Aquest dimarts, la Mesa del Congrés va tornar a tombar les peticions per investigar les presuntes irregularitats del rei emèrit i els seus suposats comptes a Suïssa gràcies a la negativa de PSOE, PP i Vox. Els lletrats van publicar un informe on justificaven que no es podia investigar a l’excap d’Estat degut a l’article 56.3 de la Constitució, el contingut del qual ratifica la «inviolabilitat permanent».

Per contextualitzar una mica: al mes de març el periodista de la BBC James Badcock va revelar que Felipe VI era beneficiari i hereu dels diners de Juan Carlos I a Suïssa. A una entrevista a VilaWeb, el periodista britànic explica com el rei emèrit movia milions d’euros fora de l’Estat a través de la fundació Lucum, un paradís fiscal de Panamà que es va crear arran d’una donació de cent milions de dòlars de l’antic rei de l’Aràbia Saudita. A hores d’ara, la Fiscalia suïssa està investigant la seva presunta participació en el cobrament de comissions per la construcció de l’AVE a la Meca.

(Foto: El Confidencial)

Amb aquest preludi, la pregunta és: gaudeix l’exmonarca d’una impunitat de per vida? Després de veure totes les activitats que ha dut a terme i els arguments que es donen des de la Mesa, sembla que sí. Tot i així, no hem d’oblidar que, en dret, tot és interpretable. Ara bé, que els lletrats de la Mesa vulguin reconèixer les altres interpretacions ja és una altra cosa.

Molts juristes afirmen que el cap d’Estat és inviolable pels delictes que pot cometre exercint el seu càrrec, però no si s’ha saltat la llei en les seves activitats personals. Segons el secretari general del PCE, Enrique Santiago, «la inviolabilitat no arriba a tots els actes sinó que està dissenyada per a aquells que entren en les seves competències institucionals.» I té lògica, ja que si els delictes fossin de, per exemple, violació, acceptarien els tribunals aquesta impunitat? Vull pensar que no. Tanmateix, hi ha opinions que estenen la inviolabilitat a tot el que pugui fer. 

Sigui quina sigui la llei, està més que clar que el Congrés seguirà defensant fins al final aquesta monarquia. Fins i tot el PSOE s’ha retratat com un pilar més del règim amb aquest afer, malgrat haver promès «el govern més progressista de la història». Els representants dels tres partits de l’aliança (PSOE-PP-Vox) omplen gairebé el 75% de l’hemicicle, fet que ens prova que és impossible esfereir la Monarquia des del parlament, encara que la realitat a peu de carrer sigui completament diferent.

Resumint; un article d’un escrit de fa més de 40 anys assegura que un dels ciutadans de l’Estat té dret a fer el que li plagui gràcies al seu cognom, i no hi farem res al respecte perquè ja ens està bé. És deplorable, però aquest parlament que és incapaç de modificar una barbaritat com aquesta defineix la qualitat de la democràcia en la qual ens fan creure que vivim.

L’exclusiva dels comptes a Suïssa del rei emèrit va coincidir amb la declaració de l’Estat d’alarma a Espanya. El 18 de març, mentre estàvem tots confinats a les nostres llars, Felipe VI va anunciar que a les 21:00 h sortiria a fer un discurset d’aquells que fa de tant en tant. Alguns teníem l’esperança que donés explicacions sobre l’enrenou en què es trobava la Casa Real, o fins i tot que abdiqués, però el que va venir a dir-nos va ser més o menys un fragment de l’himne del Barça: «Tots units fem força». I, tan feliç, va seguir amb la seva vida, com si res no hagués passat.

Doncs, sabeu què? Si puc fotre el que vulgui, a ritme d’Els Pets, jo també vull ser rei.

Fotre un polvet
amb la total segurat
de que el xiquet
tindrà el futur encaminat

Mussolini i el noi del pijama de ratlles

Tal dia com avui, fa 75 anys s’executava a Benito Mussolini. El tirà italià que va aliar-se amb Hitler durant la Segona Guerra Mundial i que va contribuir a l’extermini del poble jueu, va rebre el 29 d’abril de 1945, l’endemà de la seva mort, un just homenatge:

Tras ser detenido y fusilado, Mussolini fue colgado en una ...
Mussolini, la seva amant i altres jerarques feixistes van ser penjats a la plaça Loreto de Milà

Fa 5 dies vam celebrar la diada de Sant Jordi. Ja que enguany no vaig poder anar per la Rambla guaitant els llibres de les paradetes, vaig començar a xafardejar entre els llibres de casa, i vaig recuperar «El noi del pijama de ratlles», de John Boyne. La novel·la tracta l’Holocaust a partir de la història de dos nens; en Shmuel, un jueu; i en Bruno, el fill del responsable del camp de concentració d’Auschwitz. Tanmateix, els dos nens no són tan diferents. De fet, van néixer el mateix dia del mateix any, per això en Bruno considera que són «com bessons». Les realitats de cadascun, però, són totalment oposades.

Película el niño con el pijama de rayas y sus enseñanzas
Bruno i Shmuel, separats per una tanca

La història, com no podia ser d’una altra manera, és ben dolorosa, tot i que la innocència dels dos homenets que es fan millors amics ens fa preservar l’esperança durant el relat. A en Bruno li hauria encantat estar a l’altre costat de la tanca per tenir amics amb qui jugar, mentre que en Shmuel hagués fet l’impossible per sortir-ne, però cap dels dos va triar a quina banda pertocava. No obstant això, Bruno, intrigat per saber què passa a la ciutat d’en Shmuel, es posa un pijama de ratlles i acaba traspassant la tanca. La resta, és història.

– Ara faig la mateixa pinta que tu -va dir Bruno en to trist, com si admetre-ho fos una cosa terrible.

– Però més gras -va concedir-li Shmuel.

Ningú no pot triar a on neix, ni quin és el seu color de pell ni quins són els seus orígens. Així doncs, ningú no hauria de ser jutjat ni discriminat per aquestes raons. El mateix Mussolini podria haver estat el noi del pijama de ratlles.

El dictador italià va col·laborar en el major crim contra la humanitat mai vist i va tenir el seu merescut càstig. Els seus seguidors actuals, però, segueixen tenint veu als mitjans de comunicació en prime time i fins i tot gaudeixen de programes propis.

«Nuestro programa es aplastar las cabezas de los socialistas», digué en els seus temps el tirà. Els discursos moderns de l’extrema dreta no són tan explícits, però el missatge no canvia massa. Cal insistir que el nostre cap d’Estat és el successor del dictador que va rebre suport a la Guerra Civil per part de l’autor d’aquesta cèlebre frase.

Tenim memòria, com en tenien els partisans que van esbotifarrar el cadàver de Mussolini el 29 d’abril de 1945 abans que fos penjat del cap per avall. L’Holocaust no el vam poder aturar, però som a temps d’aturar altres crims. No podem mirar cap a un altre costat quan milers de refugiats s’ofeguen al Mediterrani o quan militars maten immigrants que intenten traspassar la frontera. Que això no sigui delicte sinó tradició a la valla de Ceuta i Melilla ens hauria de fer reflexionar a tots.

No és gens estrany, doncs, que quan en Bruno li deia a en Shmuel que el seu pare era un bon home, el noi del pijama de ratlles respongués: «No n’hi ha, de soldats bons.»

Design a site like this with WordPress.com
Per començar