Tal dia com avui, fa 75 anys s’executava a Benito Mussolini. El tirà italià que va aliar-se amb Hitler durant la Segona Guerra Mundial i que va contribuir a l’extermini del poble jueu, va rebre el 29 d’abril de 1945, l’endemà de la seva mort, un just homenatge:
Fa 5 dies vam celebrar la diada de Sant Jordi. Ja que enguany no vaig poder anar per la Rambla guaitant els llibres de les paradetes, vaig començar a xafardejar entre els llibres de casa, i vaig recuperar «El noi del pijama de ratlles», de John Boyne. La novel·la tracta l’Holocaust a partir de la història de dos nens; en Shmuel, un jueu; i en Bruno, el fill del responsable del camp de concentració d’Auschwitz. Tanmateix, els dos nens no són tan diferents. De fet, van néixer el mateix dia del mateix any, per això en Bruno considera que són «com bessons». Les realitats de cadascun, però, són totalment oposades.
La història, com no podia ser d’una altra manera, és ben dolorosa, tot i que la innocència dels dos homenets que es fan millors amics ens fa preservar l’esperança durant el relat. A en Bruno li hauria encantat estar a l’altre costat de la tanca per tenir amics amb qui jugar, mentre que en Shmuel hagués fet l’impossible per sortir-ne, però cap dels dos va triar a quina banda pertocava. No obstant això, Bruno, intrigat per saber què passa a la ciutat d’en Shmuel, es posa un pijama de ratlles i acaba traspassant la tanca. La resta, és història.
– Ara faig la mateixa pinta que tu -va dir Bruno en to trist, com si admetre-ho fos una cosa terrible.
– Però més gras -va concedir-li Shmuel.
Ningú no pot triar a on neix, ni quin és el seu color de pell ni quins són els seus orígens. Així doncs, ningú no hauria de ser jutjat ni discriminat per aquestes raons. El mateix Mussolini podria haver estat el noi del pijama de ratlles.
El dictador italià va col·laborar en el major crim contra la humanitat mai vist i va tenir el seu merescut càstig. Els seus seguidors actuals, però, segueixen tenint veu als mitjans de comunicació en prime time i fins i tot gaudeixen de programes propis.
«Nuestro programa es aplastar las cabezas de los socialistas», digué en els seus temps el tirà. Els discursos moderns de l’extrema dreta no són tan explícits, però el missatge no canvia massa. Cal insistir que el nostre cap d’Estat és el successor del dictador que va rebre suport a la Guerra Civil per part de l’autor d’aquesta cèlebre frase.
Tenim memòria, com en tenien els partisans que van esbotifarrar el cadàver de Mussolini el 29 d’abril de 1945 abans que fos penjat del cap per avall. L’Holocaust no el vam poder aturar, però som a temps d’aturar altres crims. No podem mirar cap a un altre costat quan milers de refugiats s’ofeguen al Mediterrani o quan militars maten immigrants que intenten traspassar la frontera. Que això no sigui delicte sinó tradició a la valla de Ceuta i Melilla ens hauria de fer reflexionar a tots.
No és gens estrany, doncs, que quan en Bruno li deia a en Shmuel que el seu pare era un bon home, el noi del pijama de ratlles respongués: «No n’hi ha, de soldats bons.»
Picapedrer de Cal Tender 
Molt bona reflexió. La ficció és infalible per explicar el món.
M'agradaLiked by 1 person
Moltes gràcies, Eva!
M'agradaM'agrada